«Und es war Licht»
«Und es war Licht»
I ES VA FER LA LLUM
Hi ha en aquesta mà la força d’un origen, l’impuls d’una voluntat creadora que sembla invocar el miracle del primer instant: «I es va fer la llum.» Com si aquest dit, suspès en l’aire, contingués el poder de la Gènesi, el gest inaugural d’un Déu que assenyala el no-res i el transforma en existència.
Però aquesta mateixa mà també ens parla d’una altra mena de miracles, més petits, més propers, profundament humans. Pot ser el dit innocent d’un infant que s’alça per preguntar, amb tota la confiança del món. O pot ser el dit d’algú que respon, amb una tendresa infinita, a la pregunta més essencial de totes: «Qui m’estima, a mi?»
Una sola expressió, un gest mínim, i tot un univers de significats. Creació i innocència, poder i tendresa, afirmació i pregunta. La mà que sembla tenir el poder de crear el món és també la que pot assenyalar allò que realment li dona sentit: l’amor.
I aleshores, gairebé per atzar, en fotografiar l’escultura, la llum es va reflectir a l’armari del fons. Una coincidència inesperada va fer que el gest semblés projectar llum, com si la mà no es limités a representar el poder creador, sinó que l’exercís de debò.
Potser la fotografia no va fer més que revelar allò que l’escultura ja contenia: la possibilitat que un gest, per si sol, sigui capaç d’encendre alguna cosa en nosaltres.
Perquè crear és, en el fons, fer que alguna cosa aparegui on abans no hi havia res. I estimar, potser, és la manera més bella de fer-ho.













Si estas interesat en alguna de les meves escultures,
Si vols fer-me algún encàrrec,