«El Sant Grial» és una obra que evoca el fantàstic origen de la copa pompadour, malauradament desplaçada pels experts d’avui dia a l’ostracisme i reemplaçada per la copa de tub o flauta o tambe la copa de ví per tal de beure cava, xampany i altres escumosos.
Louis XV, rei absolutista de França entre els anys 1715 i 1774 va encarregar un motllo del pit de la seva amant Joana Antonieta Poisson, Marquesa de Pompadour, per fer una copa en la que poder gaudir i disfrutar dels escumosos de l’època.
Aquest dibuix pretén evocar aquesta bonica i romantica història en la que Luis XV, combina les seves dues grans passions. Una imatge que xoca frontalment amb el pròpi títol, i el conflicte conceptual que es pot generar en cadascún de nosaltres.
Tècnica: Pols de grafit sobre llenç. mides 30 x 60
Aquesta obra explora la relació entre allò sagrat i allò profà. L’aurèola —un cercle de pa d’or, símbol de santedat— envolta l’arèola d’un pit.
Entre l’arèola i l’aurèola, només separades per una lletra, l’obra dissol la frontera entre el sagrat i el profà.
En la iconografia bizantina, el blau evoca el regne celestial, l’infinit i el misteri, mentre que el pa d’or, reservat durant segles a la representació del diví, no descriu la llum: la fa present. L’aurèola no és un ornament, sinó un simbol que convida a la contemplació.
Aquí, però, abandona el seu context litúrgic per desplaçar-se cap a una part del cos que la tradició occidental ha situat entre l’erotització, el desig, la maternitat i la censura. Aquest gest no pretén convertir el pit en una icona, sinó qüestionar la separació entre espiritualitat i sensualitat, entre transcendència i erotisme.
El sagrat de la bellesa no resideix en els objectes. La bellesa no és una qualitat de les coses, la bellesa està en l’ull del que mira.
Potser el profà no és el cos, sinó la mirada que l’ha desposseït del seu misteri i l’ha desacralitzat. Potser l’erotisme no s’oposa al sagrat, sinó que, potser, és una de les formes més antigues amb què els humans hem experimentat la transcendència a través del cos. Potser entre el profà i el sagrat, només hi ha una mirada. Potser el cos, lluny de ser pecat, és una de les expressions més essencials del que és sagrat..
Amb aquest quadre, “l’Epifania del desig”, vull reflexionar sobre la gran dualitat que hi ha dins l’ésser humà, contraposant la dualitat “sagrat-profà”.
La paraula “Epifania” prové del grec i significa “manifestació” o “aparició”. Es refereix a una revelació sobtada d’una realitat profunda o transcendent, quan s’aconsegueix entendre el sentit o l’essència d’alguna cosa de manera clara i sobtada. A nivell religiós, significa la manifestació de la divinitat davant dels éssers humans.
En les icones bizantines, el fons d’or no representa un espai físic, sinó un espai sagrat fora del temps. En aquest quadre, el cos emergeix d’aquest mateix espai, revelant la figura de la dona ajupida com una aparició, una revelació. L’Epifania del desig vol explorar el desig no com un impuls de possessió, sinó com una experiència de revelació.
L’epifania no és el cos representat, sinó el que succeeix en qui el contempla. És aquell instant en què la bellesa interromp el curs ordinari del temps i desperta una emoció que va més enllà del desig immediat. En aquest sentit, l’erotisme pot esdevenir una experiència estètica i, fins i tot, espiritual: una forma d’èxtasi que ens desarma i ens convida a sortir de nosaltres mateixos per contemplar, per admirar.
Aquesta obra no parla del cos com a objecte de desig, sinó del desig com una forma de coneixement. Una força que ens atrau cap a l’altre, però també cap a nosaltres mateixos.
Potser tota bellesa és, en sí mateixa, una epifania perquè ens revela alguna cosa que desconeixíem de nosaltres mateixos. I potser el desig, quan és viscut des de la contemplació, és una de les formes més profundes amb què experimentem el misteri de l’altre: una bellesa que no reclama ser posseïda, només demana ser contemplada..
Hi ha un lloc del cos que la llengua ja va consagrar: el sacre. Una paraula que pertany al mateix temps a l’anatomia i al misteri.
En aquesta obra, el que sovint ha estat relegat al territori del desig ocupa el lloc reservat a les icones. El pa d’or, hereu dels retaules que feien resplendir els sants, sosté ara la sensualitat; el blau cel, que durant segles va envoltar verges i àngels, obre un espai de silenci al voltant d’un gest profundament humà. El profà no interromp el sagrat: el revela.
Al centre de la composició apareix un triangle discret. Dels dos clotets de Venus descendeix l’os sacre, dibuixant una geometria ancestral. El triangle ha estat, des de sempre, la figura de la divinitat: principi, equilibri i origen. Aquí, però, la transcendència no apunta cap al cel. Habita la pell.
Els clotets de Venus són gairebé imperceptibles; no reclamen ser mirats, sinó descoberts. Són dues petites absències que modelen la presència, dues portes obertes en el paisatge del cos, on la llum s’atura abans de continuar el seu camí.
El Sacre Sant proposa una inversió subtil dels símbols: convertir una part del cos en reliquiari i recordar que potser el primer temple no va ser construït amb pedra, sinó va ser el cos huma ja que, com diu la Biblia, som temple de l’esperit de deu.
Perquè hi ha una bellesa que no necessita ser purificada per ser digna de veneració. I hi ha un sagrat que només es manifesta quan ens atrevim a mirar el cos sense culpa, com qui contempla un altar on el desig i la llum comparteixen la mateixa pregària..
